Obres de poesia publicades

— L’any tirurany (Cadí, 2003; 2007, 2a edició revisada):

És un llibre molt tendre i alhora crític, ja que presenta les nostres tradicions lligades al pas de l’any i als personatges “màgics” des d’un punt de vista alhora divulgatiu i irònic (com el del follet i el de la bruixa). La tradició només continua vivint si es renova. I això és el que faig amb aquest llibre. Mireu-vos a “Viulapoesia.com” el que hi dic del poema “Els vampirs”. També hi he posat “monstres” moderns com ara els robots o els marcians (pronuncieu mar-ci-ans, que és com ha de ser). Tal com ho feia Joan Maragall als seus poemes pensant en els lectors del País Valencià (que no fan muda la “r” final), “amago” les lletres que vull fer mudes i que, si sonessin, incrementarien inadequadament el nombre de síl·labes del vers. Il·lustracions de Roser Rius.

— En cap cap cap (Cadí, 2008): Poemes que serveixen per a jugar amb el cap, el cor, la llengua, les mans i els peus, i recitar-los i cantar-los alegrement per fer feliços els altres.

Amb el cap: setze endevinalles de plantes com ara l’arbòria número 1 “Sóc la geganta que t’unta els vestits…” (amb el divertit so repetit gantaquetunta), en què aprenem que podem untar amb mantega una llesca de pa, però també untar-nos sense voler amb una substància viscosa (un refrany sobre els qui toquen diners públics diu: “Qui mel maneja, els dits se n’unta”). També hi aprenem que “genteta” vol dir ‘mala gent’, i que quan una cosa està “com una bassa d’oli”, vol dir que està ‘encalmada, tranquil·la’.

Amb el cor: entre els “Diversos versos divertits”, el poema “Les dolcetes hortalisses”, en el qual parlo dels qui volen enamorar-se i no saben de qui, perquè no troben a ningú que sigui perfecte (ei, però ells tampoc no ho són). Fent broma amb frases fetes que fan servir hortalisses per a referir-se a persones, hi explico que si el teu enamorat o enamorada és un pastanaga o una bleda, això no és greu perquè de segur que té alguna altra cosa bona, ja que “l’hort humà” és ple de grans persones.

Amb la llengua, les mans i els peus: els primers poemes del llibre. Per exemple, “Una goma que esguerra” és una goma d’esborrar que mutila, que talla una part del cos; i aquest poema es pot cantar saltant a corda o a gomes fent el que diu la lletra. El divertidíssim poema “Les tres nyicris” (basat en un conte popular català) també es pot ballar saltant a corda o picant de mans. I “Cigales i formigues” i “Som ocells”, que conviden a cantar sempre; i “Xip-xap, xip-xap” sempre que plou. “El meu hort” fa molts anys que el reciten a les escoles que tenen hort. I “Les veus de l’aigua” el reciten amb el gest i la veu adequada a cada so. Al poema “Allan Poe” hi faig broma, amb molt de ritme, sobre les lectures i les pel·lícules de por. A “Això és xauxa” m’invento un país preciós impossible i l’explico amb un bon joc de sons i un ritme fabulós. A “Un mico una mica maco”, una noia explica que el seu xicot (que ella anomena “mico” de broma) li tira un coco, i al final s’adona que potser vol lligar amb ella. I també hi han poemes que cadascun surt d’un embarbussament popular que jo allargo en forma de poema que es pot cantar i ballar. És especial “Un bell ball vull”, fet amb només monosíl·labs (noranta-tres) i en el qual dic que, com més vell em faig, més m’agrada ballar a qualsevol hora, perquè em faig més alegre. El títol del llibre prové de l’embarbussament popular “En cap cap cap el que cap en aquest cap”. Vaig pensar que per a aprendre’t de memòria tots aquests poemes, primerament cal que et càpiguen al cap. I, com que les persones tenim un cap IMMENS, si ens els estudiem bé, de segur que ens hi cabran tots, perquè l’únic cap de totes les bèsties del món on poden cabre és… EL CAP HUMÀ, ja que en cap altre cap… cap el que cap en AQUEST cap. Il·lustracions de Roser Rius.

— Estimades feres (Baula, 2009, nova edició revisada i ampliada):

És la versió revisada i amb deu poemes més de la primera edició de Bruño, del 1990. És un llibre molt engrescador per a totes les edats. Cal anar amb compte, però: sovint donem per sabudes coses que no ho són. En el cas del poema “Pelicà”, per exemple, si el professor no aclareix que hi han restaurants en què el client escull el peix o crustaci que vol que li cuinin, molts infants no entenen la ironia del poema, i això es nota en l’entonació. Cal assegurar sempre la comprensió prèvia del text. I la bona dicció, no cal dir-ho. Una vegada viscuda lúdicament la descoberta del poema, cal treballar durament una bona mecanització de la dicció perquè el text s’enganxi als llavis sense errors de sons i/o de paraules (cosa que sol passar quan deixem l’infant sol amb un poema del qual no ha entès alguna cosa i/o del qual ha memoritzat frases mig girades), ja que, una vegada après malament, costa molt de corregir. Il·lustracions de Montse Ginesta.

— Feres enciseres. Encanteris per captivar humans(Cadí, 2010):

Tot i que conté poemes curts molt entenedors per a petits (“Puça”, “Poll”, “Cocodril”, etc.), és un llibre especialíssim per als grans. Cada poema el dedico a un animal perillós o que té fama de ser-ho. Amb ironia, desfaig tòpics sobre determinades bèsties i n’explico trets importants. I el valor afegit del llibre el constitueix l’apèndix “Una mica de ciència”, on acabo d’explicar el que diu el poema i ho amplio una mica. El llibre pretén desvetllar interès per les frases fetes, l’humor, la poesia i l’estudi científic. Il·lustracions de Roc Olivé.

 

 

— Petits grans moments (S·d Edicions, 2010):

Poemes per a jugar-hi picant de mans i saltant a corda al pati i al carrer. Atreviu-vos a memoritzar-los i recitar-los alegrement. Il·lustracions d’Irene Bielsa.

 

 

 

 

— El zoo d’un poeta, de la A a la Z (Castellnou, 2012):

A cavall de l’abecedari, poemes rítmics i humorístics que ens fan conèixer certes característiques de cada animal retratat. Il·lustracions de Marta Biel.